“Estel d’amor a la biblioteca”, relat amb què vaig guanyar el Premi Literari Concurs de Relats Curts Stonberg Editorial Biblioteca El Clot-Josep Benet (2023)

Us comparteixo el relat “Estel d’amor a la biblioteca” amb què vaig guanyar el Premi Literari Concurs de Relats Curts Stonberg Editorial Biblioteca El Clot-Josep Benet (2023)!

Estel d’amor a la biblioteca 

Era juliol. Les classes de l’Institut ja s’havien esllanguit unes setmanes enrere. Lletraferit com soc, delerós de llegir llibres i més llibres, i romàntic com soc, propens a mantenir el meu cor acompanyat, me les havia d’empescar per aconseguir una parella que combinés tots dos desitjos.

A casa ja havia devorat tots els llibres existents, i no n’eren pocs. Som de família lectora, allò que hom anomena intel·lectual. Ens agrada un ritme de vida assossegat, serè, i les novetats editorials, amb les limitacions de l’espai disponible a casa nostra, acostumaven a irrompre en escena amb certa assiduïtat. Llibres d’història local, reculls de relats breus i microrelats, poemaris, novel·les d’intriga i contes encapçalaven el rànquing de best seller casolans. Els diaris no hi podien faltar, a vegades en paper, a vegades en versió digital. No elegíem els llibres per prejudicis ni pel fet que l’autor en fos conegut. Ens resistíem als cants de sirena d’editorials que prioritzessin el màrqueting i l’esperit comercial. Preferíem guiar-nos per un títol atractiu, per un contingut enigmàtic o, directament, per l’encantadora aleatorietat de la intuïció.

Que bonica és la intuïció! A l’hora d’escriure i de llegir és una font de sorpreses. Podem trobar receptaris, bestiaris o vademècums d’allò més atractius. I, al contrari, un llibre inflat i edulcorat per estratègies de promoció pot esdevenir indigest. A casa també comentàvem la transcendència, o no, de la llargada del llibre. Existeix una certa tradició en alguns gèneres a prolongar pàgines, pàgines i més pàgines, com els quilòmetres que es devoren en autopistes en línia recta, que es confonen amb l’horitzó. En conduir, he sentit que es recomana la màxima atenció en aquest context de continuïtat i grisor, atès que és el més propens a adormir-se al volant. Podríem establir un paral·lelisme amb la lectura de segons quins llibres infinits, inacabables, que podrien resumir la trama en poques pàgines i l’acompanyen de farcits completament sobrers. Si una narració quadra amb un centenar de pàgines, per què allargar-la artificialment?

Aquests eren debats abrandats i que em divertien. El conceptualisme i la densitat del poema i del relat curt exigeixen més lirisme, més síntesi però alhora més intensitat. És com un elevator pitch: en pocs minuts cal convèncer algú. En una peça breu, en poques línies o en poques pàgines cal captivar el lector. Tanmateix, en el fons, l’objectiu de l’escriptor no hauria de ser captivar ningú, sinó transmetre allò que sent o allò que investiga amb el millor estil possible. La seducció hauria de ser natural.

Entre pensaments i soliloquis interiors, vaig avançar cap a la Biblioteca El Clot-Josep Benet a cercar nous reptes en forma de llibres. Confesso que intento ser molt ràpid caminant pel carrer, i que cerco totes les dreceres possibles. A Barcelona cal estar a l’aguait, perquè la ruta esdevé sovint una espècie de Dragon Khan i d’eslàlom gegant amb tants patinets i bicicletes i altres objectes circulants no identificats. A voltes sembla una aventura carregada de perills. Tanmateix, quan arriba la canícula, i amb la xafogor que ens asfixia a Barcelona, reconec que faig mans i mànigues per protegir-me sota les ombres encara que faci molts volts aparentment absurds. Recorro més metres, agafo viaranys i carrerons estrets, em refugio sota l’empara dels arbres, i tot per evitar que els raigs del sol em deixin torrat i deshidratat. “El sol d’avui pot ser el càncer de pell de demà”, he sentit sovint. I hi faig cas, a aquesta alerta.

A classe, poques companyes i pocs companys conreaven la lectura, almenys no tant com jo. Els meus amics preferien practicar algun esport, o extraescolars diverses. Les noies, en general, eren més lectores, tot i que estaven en una edat en què les atreien més les discoteques, fer-se carrusels de fotografies per a Instagram o enregistrar vídeos per a TikTok que altra cosa. De l’única companya de classe de la qual no podia saber-ne cap afició era l’Estel. Bruna, d’ulls foscos, nas harmoniós i llavis carnosos, l’Estel sempre m’havia cridat l’atenció des que va arribar a l’Institut al mes d’octubre, des de Sant Llorenç de Morunys, un bucòlic poble del Solsonès, a la vall de Lord i a les faldes del Port del Comte. Els pares de l’Estel s’havien traslladat a la capital per raons de feina, unes setmanes després que ja hagués començat el curs. Ella es va agrupar amb un parell de companyes força discretes i tímides, que sempre compartien l’esmorzar a l’hora del pati. L’únic que m’havia arribat era que els primers mesos estava trista i s’enyorava molt el seu poble. Un dia, entre classe i classe, vaig sentir que estava atabalada per l’estrès congènit a Barcelona, pel soroll i per la calor que hi fa, que havia patit força ja durant l’octubre.

-És que jo estic acostumada al fred, i a l’estiu, a la nit, al meu poble sempre baixa la temperatura i s’hi dorm molt bé -vaig sentir que li comentava a una amiga.

Aleshores vaig pensar que, quan arribés l’estiu estacional, la canícula, la pobra Estel podria patir un veritable col·lapse. Les temperatures de xafogor són força insuportables, i el canvi climàtic les ha intensificat. L’Estel arribava a l’Institut en el cotxe de la seva mare, esmorzava amb les amigues i, en acabar les classes, tornava a pujar al cotxe, un utilitari de color ocre i relativament nou. Jo només podia veure-la, i sentir-la quan intervenia a classe o en moments fugaços com els que he relatat. La veu de l’Estel era dolça, tan corprenedora com el seu perfum, que em recordava el de les roses de la floristeria del meu carrer. Tot i que sembli impossible o una bogeria, jo podia percebre la seva fragància des de la distància, a uns quants metres a la classe, o quan, per atzar, entrava al seu darrera a la porta de l’Institut.  

En el fons, l’Estel era una espècie de jeroglífic per a mi. Què feia a les hores lliures? Quines eren les seves aficions? Tornaria cada cap de setmana a Sant Llorenç de Morunys a gaudir de l’aire pur i la tranquil·litat de la muntanya? De parella no en tenia, perquè en una conversa en grup així ho havia comentat. Vaja, jo creia que no tenia parella, llevat que en les setmanes que portàvem de vacances li n’hagués aparegut alguna, que mai no se sap...

Com que pensava de tant en tant en l’Estel, i cada vegada més, jo no em volia autoenganyar. Mai no ho havia dit a ningú, Déu me’n guardés, però estava assumint que, de manera natural i incontrolable, me n’estava enamorant. Sí, jo estava sentint almenys un batec platònic per aquella noia rural que sobrevivia com podia a la gran metròpoli. Això de l’amor és ingovernable, i no hi podem lluitar. I jo, sincerament, no hi volia lluitar, tot i que soc de natura reservada i no se m’acudia ni com iniciar una mínima aproximació a una noia, i menys a una per la qual sentís el que sentia per l’Estel. 

Amb un diari entre les mans, jo estava gaudint d’un dels grans plaers d’una jornada estiuenca: l’aire condicionat. Com que a la biblioteca són molt responsables i respectuosos amb el medi ambient, l’aire estava a una temperatura força adaptada, aquella que et permet no suar a raig i se situa lluny dels rangs que et poden fer agafar un fort refredat. Llegir i no passar calor era un luxe que jo assaboria com quan em cruspeixo una taronja acompanyada de maduixes. Normalment llegia diaris digitals amb el mòbil o l’ordinador, però el meu pare també m’havia ensenyat l’art de llegir un diari en paper, amb una postura senyorial i única. 

D’aquesta manera, jo havia començat la tarda capbussant-me en les pàgines de cultura, seguint per les d’esport i acabant per les d’economia. Jo volia estar informat de tot allò que pogués, perquè així em podria defensar millor en els exercicis i els comentaris de text de les assignatures, i a més anava amarant-me d’una cultura general sempre positiva. Una vegada, en un debat radiofònic, vaig sentir que un dels participants defensava que cinc anys llegint el diari podrien equivaldre als coneixement adquirits en un Grau universitari. Potser exagerava, però jo notava que anava adquirint coneixements sense solució de continuïtat.

Una de les notícies em va preocupar. Analitzava la sequera dels pantans a Catalunya, que estaven sota mínims. Uns es trobaven al vint per cent, d’altres al quinze per cent... A casa sempre hem estat molt d’estalviar aigua, perquè vèiem a venir aquesta situació de sequeres persistents. Des de sempre, quan ens dutxem, aboquem a una galleda l’aigua freda dels primers segons, i després la utilitzem com a substituta de la cadena del vàter. La de litres d’aigua que ens hi estalviem! Una altra notícia explicava que els índexs de lectura del joves havien disminuït, i que hi sorgien alternatives, com la creació de continguts a les xarxes socials o les converses en missatgeria instantània. Lògicament, no és ben bé el mateix, però més val llegir alguna cosa que res. 

Devorant articles d’opinió i notícies sobre futbol i altres esports, se’m va passar la tarda en un tres i no res. Com que a l’estiu no havíem previst a casa de fer cap viatge, me’ls imaginava i me’ls inventava jo, jugant amb les localitats on es produïen les notícies, o amb les seus dels clubs esportius, o amb el que fos. 

S’acostava l’hora de tancar el local. De fet, la bibliotecària, molt amable i riallera, m’ho va transmetre amb una mirada. Ella sabia que jo gaudia molt llegint, però els horaris són els que són. Jo romania assegut en una taula de lectura de diaris, separada per una renglera d’armaris on s’encabien els llibres, seguint l’ordre temàtic i ben classificats. 

Saber que la meva cita diària amb la lectura s’esgotava per unes hores em va provocar fins i tot un cert abatiment. Vaig respirar a fons i, com per art de màgia, em va semblar ensumar-la. No podia ser. No m’ho podia creure. M’estava pessigant la pell. Sí, era l’aroma de roses, la flaire de noia bruna i misteriosa, la sentor dels llavis impossibles i la mirada de nostàlgia. Ràpidament em vaig alçar, vaig caminar a bon ritme cap a la següent renglera de llibres i la hi vaig veure. Era l’Estel, que estava dempeus, fullejant un llibre. En adonar-se que jo l’estava observant, va enrojolar-se. I jo crec que també. La seva mirada em va hipnotitzar, i crec que el meu cor es va bressolar en els seus ulls.

-T’agrada llegir? -em va preguntar, amb una veu tremolosa i alhora tendra, i amb un il·lusionat deix de sorpresa.

-M’encanta llegir, Estel, però el que més m’agradaria és llegir hores i hores al teu costat i, de tant en tant, llegir els teus ulls.

No sé si aquestes paraules la van sorprendre, o si va ser el relaxament provocat per la climatització, o la fantasia que ens embolcalla en cada mot, en cada frase i en cada paràgraf, però el que és cert és que el petó que em va fer l’Estel va ser l’origen de la relació més bonica que hagi mantingut mai.