“El misteri del WhatsApp”, relat amb què vaig guanyar el Concurs Literari Aurora Bertrana (2023)!

Us comparteixo el relat “El misteri del WhatsApp”, amb què vaig guanyar el Concurs Literari Aurora Bertrana de Vilada (2023)!

El misteri del WhatsApp

A cuita-corrents. Esmorzem ràpid. Un iogurt, uns cereals, un xic d’avena, que dona energia a llarg termini. La rebeca perquè al matí refresca i si no ens podríem refredar. La maleta. Paraigües?

-Plourà avui, papa?

-Els del temps van dir que no, que com a molt a la nit. No cal que agafeu paraigües, avui.

-Genial! Així m’estalvio una mica de pes.

Vinga, sortim ràpid. La fresca del matí hi ajuda. A finals de setembre l’estiu encara lluita amb la tardor. Es vol reivindicar. Vol que estiguem de 25 graus en amunt, i jo prefereixo de 23 en avall. Crec que la tardor comença a guanyar la batalla. I això m’alleuja. És que estar tot el dia per sobre de 25 graus esgota. I el juliol i l’agost ja no cal dir-ho. Quin rotllo de xafogor insuportable. 30 graus i 90% d’humitat: 46 graus de temperatura de xafogor. Una pujadeta, una recta a mà dreta i arribo al cole.

Brogit. Corredisses. Un entrepà que cau al terra. La cua correcta. Sona la sirena. És l’hora. Enfilem la porta. Escales amunt. La classe. Toca aprendre. El matí va discorrent entre la gramàtica, els morfemes, els monemes, els prefixos i els sufixos, les àrees, els volums, els perímetres i les apotemes, els rius, les serralades, les depressions i els deltes, i el dibuix dels edificis que ens saluden a l’horitzó, finestra enllà.

És l’hora del pati. Els darrers minuts de la classe així ho anuncien. El sibil·lí sorollet de les carpetes que es tanquen, els papers que ballen i el clic-clac dels bolígrafs li diuen al professor que s’acosta el recés.

La Carla em mira. La seva mirada és profunda. Els seus ulls castanys són corprenedors. Els seus ulls parlen. Amb la Carla sempre ens hem caigut molt bé. És una mica despistada, sovint l’ajudo en algunes matèries i és molt amable amb mi. Quan alguna vegada no pot venir a classe, em demana els deures i els apunts. Ara són senzills d’enviar: una fotografia amb el mòbil, missatge de WhatsApp i en qüestió de segons ja els té a disposició.

Amb la penetrant mirada de la Carla encara al cap vaig baixant escales cap al pati. Allà formem grupets. La majoria es determinen per una curiosa i atàvica raó de sexe: grupets de noies i grupets de nois. Una altra selecció natural darwiniana emergeix: el tema de conversa. I aquest ítem és el que crea grups més aiguabarrejats, de nens i nenes. I jo m’encabeixo en un d’aquests. Amb la Leia, la Carla, la Mari, el Pol i el Narcís. Som la mitja dotzena que parla de naturalesa i de futbol. En altres grups analitzen les últimes aparicions dels influencers, el darrer vídeo de TikTok, el capítol més recent del reality show de torn, el darrerescàndol d’algun famós...

Els entrepans, les galetes i les peces de fruita van esmicolant-se entre xerrades ingènues, comentaris insubstancials i riallades diverses, amanides amb la sempiterna remor de fons que identifica tots els centres escolars de tots els municipis de tots els països del món. És un signe d’identitat.

Aquell matí, al pati, havia estat enraonant molt amb la Leia. És extremadament simpàtica i espontània. La seva desimboltura sempre m’ha agradat. Estem en una edat en què les hormones pugen i baixen, estan d’allò més juganeres, i anem trobant motiu d’atracció. Sempre estem intrigats sobre què pensarà l’altra persona de nosaltres. Per timidesa o un xic d’inseguretat, per orgull o per por a una resposta negativa, a voltes pensem que agradem algú, que li generem sentiments, però no ho acabem de concretar. Amb la Leia el feeling era enorme, tot i que jo la veia més com una gran amiga, com la germana ideal, que com a possible parella.

En un moment determinat, vaig anar a llençar el paper d’embolicar l’entrepà a la paperera. I se’m va acostar la Carla. Sigil·losament, la Carla, que practicava la gimnàstica i estava prima però alhora robusta, es va situar al meu costat. -Estàs sortint amb la Leia?

La pregunta em va sobtar i em va sorprendre. Em va sobtar perquè va ser molt directa, factor gens habitual almenys en el meu entorn escolar. I em va sorprendre perquè vaig intuir que connotava un cert desig per part de la Carla. Això em va fer sentir satisfet, però alhora responsabilitzat.

-No, què va! Som molt bons amics, però no estem sortint pas! ―li vaig respondre. La Carla es va encalmar, però no del tot:

-I així per què penges fotos a l’Instagram amb ella? Se us veu molt units... ―va fer, amb un deix de gelosia, que em va encantar, barrejat amb certa tristor. -Perquè a vegades ve a casa a fer deures, parlem i hi ha molta confiança. Però de debò que som amics i prou ―vaig aclarir.

La Carla va fer un sospir de clar alleujament. I jo, internament, estava d’allò més satisfet, perquè tot indicava que el que la Carla sentia per mi començava a ser tan fort que li provocava una certa i sana gelosia.

El matí va anar avançant i va arribar al seu final enmig del clàssic sospir desitjós del bon dinar. Les converses banals amb el Pol i el Narcís compassaven les gambades cap a la sortida de l’institut, que estava engiponat en una espècie de turonet que el pas dels segles no havia pogut domesticar. A més, la sortida era com la gola del llop, ja que una corba perillosa, tot i estar en zona urbana, havia provocat més d’un ensurt.

Una pilota aleatòria va ser l’estímul perquè el Pol i el Narcís comencessin a protagonitzar les típiques escaramusses adolescents. Aquell migdia el vent bufava amb força, despietat. A pocs metres de mi, mentre observava les picabaralles dels meus amics, vaig endevinar la silueta de la Iona, la germana del Pol. Era dos anyets més petita que jo, però jo la trobava molt bonica, amb uns ulls foscos molt absorbents, i una melena de seda. A més, crec que el feeling era mutu, perquè, una vegada que el Pol em va convidar a un dinar per celebrar un dels seus aniversaris, la Iona va insistir a seure al meu costat, i, tot i que aleshores devia tenir uns deu anyets, va estar molt dolça amb mi. Un sisè sentit, un esguard, un somrís, aquella veu, aquella fragància...

-Iona, vigila!

El meu crit es devia sentir des de Vilada. Tot va ser molt ràpid. La Iona havia obert la carpeta per deixar-li alguns apunts a una amiga, i el vent traïdor li va pispar de les mans un full que va volar com un meteorit cap a la carretera. La Iona, instintivament, va arrencar a córrer per recuperar-lo. Jo estava a la vorera. El cotxe s’hi va trobar de sobte, sense marge de maniobra. Jo, sense pensar- m’ho, em vaig llançar en planxa i vaig donar la meva vida per la Iona. La vaig agafar per la cintura com en un placatge de rugbi, i tots dos vam rodolar cap a l’altra vorera. El cotxe va frenar en sec, però em va colpejar la cama.

-Ràpid, ràpid, aviseu els professors! Geri, Geri, estàs bé? I tu, noia, estàs bé? La Carla, que sortia darrere nostre, estava desesperada. I la Leia, una mica més enrere, també va arribar molt amoïnada. I el Narcís, i el Pol, i la Meri, i el conductor del cotxe i moltes nenes i nens, i mares i pares.

-Iona, Geri, esteu bé?

El Pol patia per la seva germana i pel seu amic.

-Jo sí, Pol. Geri, estàs bé? Geri?

Els ulls de la Iona reflectien una gran preocupació per mi. Per sort ella estava bé. Jo vaig respirar alleujat. Aleshores vaig notar un dolor intens a la meva cama, a la zona de la tíbia i el peroné. Amb el placatge m’havia fet pelades per diversos llocs, però l’alegria de veure bé la Iona ho compensava tot.

-Sí, sí, em fa mal la cama, però crec que estic bé.

La Iona, la Carla i la Leia se’m vam abraçar com si no hi hagués un demà. Em vaig notar tan... estimat! Sí, estimat. Que bonic és sentir-se estimat!

-Moltes gràcies, Geri, m’has salvat-, va fer la Iona, tota agraïda.

-Sí, Geri, ets genial, has arriscat la teva vida! -van dir la Carla i la Leia.

El conductor del cotxe estava alleujat, i les mares i els pares i les professores i els professors també. Em vaig aixecar i podia caminar. Gràcies a Déu era un cop, fort, però molt menys fort que la sensació d’eufòria que m’amarava. Havia estat una reacció límbica, un impuls irrefrenable. Certament, vaig arriscar la meva vida per salvar una altra vida. El cúmul de sensacions i l’aiguabarreig d’adrenalina i de dopamina eren bestials. Em sentia tan bé!

El ressò de la meva modesta heroïcitat va durar unes quantes setmanes. Era emocionant anar pel pati i que nenes i nens que no coneixia em felicitessin. Jo els deia que no m’havien de felicitar, que el que vaig fer jo ho hauria fet tothom. Els meus pares i el meu germà estaven ben orgullosos de mi. I jo em sentia molt ple, molt feliç. El dissabte es presentava tranquil. O això semblava...

“Geri, ets molt bona persona i m’agradaria conèixer-te a fons. Soc una admiradora teva”.

El WhatsApp pertanyia a un número desconegut. I em donava l’opció de bloquejar la conversa. Però un missatge tan amatent d’una noia (almenys per tal com escrivia hauria de ser una noia) no podia ser desdenyat. Vaig guardar el número com a “WA misteriós”. I em va faltar temps per respondre.

“Moltes gràcies! Qui ets?”

“Soc algú que t’admira i que t’estima. Vull que m’estimis”.

Caram! Quin missatge més bonic. Jo estava al·lucinant i alhora desitjós de saber qui era l’autora d’aquell escrit.

“Moltes gràcies. M‘afalaga molt el que escrius. Qui ets?”

“A poc a poc ho aniràs descobrint... Et tornaré a escriure jo. Bon cap de setmana!” Ostres! El missatge em va provocar una plètora de sensacions. Alegria, satisfacció, desconcert... i desig, un profund desig de saber qui era l’autora d’aquells missatges de WhatsApp. Una autora misteriosa. Amb algunes candidates, que hauria d’estudiar. Començava el misteri del WhatsApp.

La meva imaginació i el meu jo detectivesc van començar a donar voltes al cap. Si l’autora del WhatsApp misteriós em deia que em tornaria a escriure, em tocava ser pacient i esperar. Vaig pensar que amb el meu “placatge salvador” la meva popularitat a l’insti havia augmentat considerablement, i que moltes noies, de la classe o d’altres classes, haurien pogut crear-se una imatge idealitzada sobre mi. Això obria enormement el ventall de possibles emissores del missatge. Tanmateix, un element reduïa aparentment l’estol de candidates: el fet que coneguessin el meu número de mòbil. Bàsicament el coneixien les noies de la classe (una quinzena), els meus amics de la classe i les professores i els professors, que hi podien accedir.

Aquesta hipòtesi tendia a ser refutada. La solució havia d’estar més a prop. I dos noms s’alçaven clarament per sobre dels altres: la Carla i la Leia. La Leia era una gran amiga, com una germana. Amb ella podíem parlar de tot, fins i tot, de manera innocent, de sentiments i de sexe. Tot i que ella i jo ens consideràvem grans amics, ¿per què no pensar que s’havia enamorat de mi? El dia del placatge salvador ella estava ben preocupada i, quan va veure que jo em trobava bé, es va alegrar com mai. ¿L’amistat havia esdevingut amor?

La Carla estava desesperada quan em va veure al terra. Em va abraçar amb una força... Sincerament, i sense cap vanitat, la meva sensació era que la Carla estava enamorada de mi. La gelosia que va demostrar quan em preguntava per la Leia n’era un indicador ben clar. Gairebé irrefutable. Tenia un cert orgull, i potser no es llançava a declarar-se. La Leia sempre hi insistia: “Si una noia t’estima de debò, no t’ho dirà mai. T’ho intentarà mostrar de moltes maneres, fins que te n’adonis i t’enamoris tu d’ella”. Ai las! Si la Leia em deia sempre això... ¿no seria ella l’autora dels missatges de WhatsApp? Dilluns hauria d’estar ben atent a tot. Les mirades, els gestos, les paraules...

Aquell matí de dilluns vaig caminar ben accelerat pel carrer, amb unes gambades ben llargues. Els meus amics em saludaven tímidament, i jo no podia evitar que els meus ulls se n’anessin cap a la Leia i cap a la Carla. Les dues, en moments diferents, es van girar, em van somriure i em van fer un gest afable amb la mà. Però bé, res de diferent d’altres vegades. Calia estar atent. Hora del pati. La colla de sempre, amb incorporacions puntuals, concentrava el misteri. La Leia i la Carla parlaven amb total naturalitat, com si “res” no hagués ocorregut el cap de setmana. I, de fet, potser no havia passat res. O sí.

Els dies van discórrer sense més novetats. El meu deler era que arribés el cap de setmana, per rebre més missatges de la meva enamorada.

“Geri, ets tan bona persona! Ets tan maco!”. El missatge de WhatsApp em va accelerar els batecs. Els meus dits es movien amb una velocitat felina. “Moltes gràcies, bonica! Bé, et diré bonica, ja que no sé el teu nom...”. “M’agradaria que quan em vegis també em trobis bonica, perquè estic ben enamorada de tu”. “Caram! I per què et fa por dir-me qui ets?”. “Mira, perquè tinc por de no agradar- te, i estic tan pillada de tu que potser em moriria de pena si no t’agrado”. “Amb les coses tan maques que em dius ja m’estàs agradant...”. “Bé, Geri, a poc a poc... El cap de setmana que ve et torno a escriure”.

La meva intriga augmentava. L’argument de la por a no ser corresposta era made in Leia, això estava ben clar. Però la Leia era molt espontània. Els caps de setmana van anar prolongant la intriga. La bonica m’escrivia, les converses cada vegada s’allargaven més, i jo m’estava enamorant del caràcter i el cor d’una noia anònima. “Geri, abans de les vacances sabràs qui soc. I des d’aquest número ocult no t’escriuré mai més”, em va dir el darrer cap de setmana del curs. I si era una broma? El darrer dia de curs es va esllanguir. Ni la Leia ni la Carla van actuar més enllà de l’habitual.

En sortir de classe ens vam fer la clàssica salutació afectuosa amb la mà. El misteri del WhatsApp quedaria sense resoldre. I en sortir del cole ella estava allà. Preciosa, somrient, amb els seus ulls corprenedors i la seva sedosa melena al vent. Esvelta, al lloc en què vaig donar la meva vida per ella. No ho vaig dubtar ni un moment. Era ella, l’autora dels missatges de WhatsApp. “T’estimo, bonica”. I, sense dir-me res, la Iona em va fer el petó més dolç que probablement hauré assaborit en la meva vida. Misteri resolt.