“El misteri del bolígraf de Veneçuela”, relat amb què vaig guanyar el Premi de Literatura Maria Rovira (Òmnium Cultural, 2020)!

Us comparteixo el relat “El misteri del bolígraf de Veneçuela”, amb què vaig guanyar el Premi de Literatura Maria Rovira (Òmnium Cultural, 2020)!

El misteri del bolígraf de Veneçuela

 

-Qui ha estat qui li ha pres el bolígraf a la Gabriela?

 

La veu de la professora Peronella va ressonar amb una gravetat i una força inèdites en ella. I no era fàcil, perquè de tant en tant deixava anar uns crits que feien tremolar el terra de l’aula, de l’escola i de l’escala de Richter. 

L’episodi del bolígraf era més o menys imaginable. La classe s’havia convertit en una olla de pressió, amb interessos enfrontats, lluites pel lideratge, enveges més o menys revelades, mirades poc nobles i un clima molt enrarit.

Al principi de tot, com en totes les aules de totes les escoles de tots els municipis de tots els països, com que van barrejar grups i alguns estudiants provenien d’altres escoles, va semblar que començaven de zero. Sí, tabula rasa. Començar l’ESO era emocionant. Tots els canvis a la vida ho són, d’emocionants. Però aquest potser ho era més perquè suposava quatre anys sota un acrònim sinònim d’adolescència, de nous companys, de descobriments, de rebel·lió, d’amor i potser d’odi, d’esperances i potser frustracions... Quatre anys quan en tens onze o dotze arrasen amb tot. Són molts anys. Les feromones es disparen, cerquem la serotonina, les endorfines, la dopamina... i l'oxitocina, l’hormona de l'amor. Ai, l’amor!

A la classe es van anar construint diversos grups. Alguns eren molt previsibles. De fet, el més nombrós era l’integrat pels que continuaven al cole des de Primària. De la trentena d’alumnes, aquests n’eren una dotzena. Com que es coneixien des de feia temps, la sensació és que feien molta pinya, però quan aprofundies una mica t’adonaves que no tot eren flors i violes, ans al contrari: entre alguns membres del grup aparentment hermètic s’hi detectaven esquerdes i rivalitats enceses per l’acumulació dels anys.

I si el polvorí dels habituals ja estava ben recarregat, la irrupció de nous alumnes l’havia d’encendre encara més: un parell d’una escola propera que volien canviar d’aires, un trio d’un centre que estava a punt de tancar i que no volien quedar-se a mig ESO, i una miríade de diverses procedències, la majoria de la ciutat. De fet, alguns van arribar a tongades, amb el curs ja iniciat, com un parell d’estrangers acabats d’aterrar i alguns nens d’inclusivitat als quals calia ajudar perquè no es podien comprar els llibres ni pagar la quota.

La quota? Sí, és clar, estem referint-nos a un centre concertat, d’aquells en què has de pagar una quota mensual (llevat dels mesos d’estiu) i una aportació voluntària que seria com una donació. Aquest va ser el motiu dels primers conflictes, ja que la idea que alguns pagaven i d’altres no era atiada per famílies que feien un gran esforç i arran de la quota arribaven justes a final de mes. Semblava que el discurs d’alguns companys estava inspirat en els seus pares. Deien arguments com que “tothom s’ha d’esforçar i és molt fàcil viure de les subvencions i de les suors alienes”, o que “perquè un d’aquí que hagi cotitzat molts anys rebi un ajut cal un miracle, i en canvi els recent arribats cobren de seguida i tot ho tenen gratis”, etcètera. 

La veritat és que a mi no m’agrada posar-me en batalles com aquestes, perquè hi ha arguments cap als dos costats. És cert que algunes famílies s’acostumen a rebre i no s’esforcen gaire o gens a treballar, l’estil que va portar la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques al desastre. Però per altra banda no és humà que algun passi gana o no pugui tenir uns mínims. 

Sigui com sigui, les crítiques van començar a aparèixer. I es van intensificar quan, a les poques setmanes de classe, van sorgir pica-baralles i, un dia, va desaparèixer una pertinença d’una companya. Misteri. El misteri del bolígraf.

Sí, un senzill i innocu bolígraf. Però un bolígraf amb un significat especial per a la seva legítima propietària: l’havia rebut d’una cosineta com a regal d’aniversari. Per tant, més que el valor material, el que en comptava era el valor sentimental. Màrqueting de sentiments, en dirien els tècnics! Tot va ocórrer durant l’hora del pati. Bé, conceptualment se l’anomena “hora del pati”, però en realitat és “la mitja hora del pati”. Misteris semàntics, en diria el tècnic!

Al pati vam fer el que fem sempre: uns jugar a futbol, altres enraonar en petits grups i fent rotllanes, uns corredisses amunt i avall, altres converses i tafaneries. Normalment, als patis només hi ha un element en comú: l’entrepà, o, almenys, l’esmorzar. A l’hora del pati tots hi arribem ganuts. Ens llevem d’hora, esmorzem rapidet, atenem classes diverses i ens entra una fam irresistible.

Doncs bé, mentre endrapàvem amb delit els nostres entrepans, o bé just en sortir de classe, algú va agafar el peculiar bolígraf de la Gabriela. La Gabriela acabava d’arribar de l’estranger, concretament de Veneçuela. La pobra no volia entrar en detall sobre les causes de la seva arribada a Catalunya, però no era difícil d’imaginar-les. De fet, no era el primer cas de veneçolans a l’escola; en altres grups s’hi havia incorporat algun més. Tot i la meva edat, m’agraden molt les notícies, cada dia són sagrades per a mi, i sé dels tràngols de Veneçuela. Probablement els pares de la Gabriela eren represaliats, o volien cercar un futur millor.

Quan penso en aquestes circumstàncies em venen al cap les imatges de la fugida dels vietnamites del sud, el 1975. Feia esgarrifança veure aquells pobres entrant desesperats als helicòpters, als avions o als vaixells per fugir d’una mort gairebé segura a mans dels vietnamites del nord. I els americans, amb la cua entre els cames, al capdavall van poder salvar algunes vides. Tanmateix, em provoca pena pensar com de pervers pot ser l’ésser humà, capaç d’assassinar els compatriotes per unes presumptes idees polítiques. 

Però bé, tornem al fil de la intriga. Quan vam tornar a l’aula després del pati, vaig observar la Gabriela. Els seus ulls eren tristos. Estava a punt de plorar. Tot i que feia poc que havia arribat a Catalunya, els seus ulls ametllats, profunds, uns ulls que parlaven, que eren el reflex de la seva ànima, els coneixia. I sabia que estava a punt de plorar. 

Com que, per providències del destí, la Gabriela estava al meu costat, li vaig comentar en veu baixa i en castellà, perquè li parlàvem en castellà:

 

-Gabriela, ¿qué te pasa? ¿Te encuentras mal?

 

I, en aquell moment, la professora, que tenia una fama ben guanyada de ser molt dura, va esgargamellar-se mirant-me directament:

 

-Què fas? Què li estàs dient a la Gabriela? Si és tan importat, ho pots dir en públic i ens en podem assabentar, oi?

 

El to irònic era un denominador comú de la Peronella, que espantava fins i tot la seva ombra. Fregant la seixantena, era una professora que anava sempre com a la defensiva. Jo aprecio molt la tasca dels professors, perquè és una feina des del meu punt de vista molt dura, probablement la més dura que existeix per la combinació d’esforç intel·lectual i físic: han de ser especialistes en una matèria, han de saber parlar en públic moltes hores seguides, voltant i per tant esgotant-se físicament, han de preparar-se les classes, han de corregir molt, han d’atendre mares i pares... El toc que acaba d’arrodonir aquesta feinada és una certa simpatia, una certa proximitat, mantenint les distàncies, lògicament. No només s’ha d’explicar bé, s’ha de respondre ràpid (per exemple, els correus electrònics), sinó que, si es pot, s’ha de ser molt proactiu, o intuïtiu. Era l’únic aspecte en què la Peronella havia de millorar. 

I tot just quan jo em posava la capa d’heroi i salvador de la Gabriela, i estava a punt d’intervenir, la pobra va trencar a plorar. 

Ella va trencar a plorar, i a mi se’m va trencar el cor. I això em va fer pensar que la Gabriela m’importava. Perquè, si per ella se’m va trencar el cor, i per a altres companyes no, seria que m’importava, oi? I vaig furgar al meu interior i vaig fer-me moltes preguntes. Si m’importava i m’afectava el que li afectava a ella, seria que me n’estava... me n’estava... enamorant? Uf, quina paraula més transcendental! Quan entrem a l’adolescència ens fa por pensar en l’amor, enamorar-nos, però és un sentiment tan bonic que crec que no l’hem d’amagar. Pot fer por que no siguem correspostos, però fa més por no manifestar-lo mai i quedar-nos amb el dubte si el sentiment és mutu. Vaja, jo soc llançat, m’agrada investigar-ho tot i no m’agrada quedar-me amb cap dubte. I, quan cal, m’agrada donar la cara i defensar els qui estimo.

 

-He estat jo qui he començat a parlar, Peronella. Ho sento!-, vaig dir, tot resolt.

-O sigui que has fet plorar la Gabriela?-, va interrogar la professora, enrojolada i fins a cert punt  amenaçadora.

-Es que me han robado el boli que me regaló mi prima...-, va encertar a barbotejar la Gabriela, amb un fil de veu dolç i alhora trist.

 

El rebombori a la classe va ser brutal. Semblava la Borsa, quan a la televisió (amb les notícies, és clar) veus aquests brokers cridant i gesticulant amunt i avall venent i comprant accions. La metxa s’havia encès, i el polvorí estava esclatant.

 

-Com pot ser que algú li hagi pres un bolígraf a la Gabriela!-, va udolar la professora.

  

Crec que el crit de la Peronella es va sentir en quilòmetres a la rodona.

 

-A l’escola ens esforcem a ensenyar-vos valors de noblesa, companyonia, solidaritat, i resulta que algú de vosaltres li ha pres un bolígraf a una companya acabada d’arribar de fora! Això és intolerable!-, va fer la professora.

 

El silenci va envair l’aula. Aleshores va aparèixer la meva faisó d’observador. La delegada, que havia de fer valer el seu rol, va moure’s amb l’aparent intenció de dir alguna cosa, però la mirada freda i amenaçadora de la professora la va fer emmudir. Em va semblar que engolia saliva i tot. Quin tràngol! Alguns nois es miraven entre ells, uns amb rostres de sorpresa, d’altres amb aquell posat de perdonavides com dient-se per a ells mateixos que allò era una xorrada. Uns quants miraven cap al sostre, o cap a la finestra, o cap al radiador, que per cert bullia. Tres o quatre noies va aixecar-se per consolar la Gabriela, que plorava encara més. Jo crec que a la pobra se li va acumular tot: el disgust del bolígraf, que era especial per uns dibuixos típics del seu país;  el records de la cosina; el fet que era probablement el seu amulet més gran de Veneçuela; el canvi de país... Només de posar-me en la seva pell els ulls se’m van humitejar. 

 

-Bé, noietes i noiets, això no pot quedar així! Ara mateix exigeixo que surti el responsable de tot. Qui hagi agafat el bolígraf, que confessi i l’hi torni a la Gabriela-, va asseverar la professora. 

 

La novel·la “El misteri del bolígraf de Veneçuela” s’estava escrivint amb una velocitat de vertigen, que ho arrasava tot i ens mantenia embolcallats. Jo em movia entre dues sensacions: la pena per la Gabriela, i la curiositat per veure com evolucionaven els esdeveniments. Tot plegat tenia un punt tràgic i un de còmic. Qui s’hagués quedat el bolígraf ho devia estar passant malament, o potser no. Estava clar que era algú de la classe, ja que en sortir al pati es tancaven les portes amb clau, i la primera a accedir-hi després era la professora. Això portava a pensar que el robatori s’havia produït tot just ens els segons d’embolic, neguit i moviment que es produeixen abans de sortir al pati. Però, si era així, el lladre hauria pogut llançar el bolígraf de Veneçuela a una paperera, o haver-li lliurat a un còmplice d’una altra classe... Caram, com s’embolicava la troca! Hauríem d’avisar el Hitchcock i la Christie per resoldre-la. O potser el Montalbano! Com m’agraden, les seves novel·les!

 

-Tú, Gabriela, tranquila, que todo se resolverá-, va asserenar la Peronella.  

 

I aleshores la professora va sorprendre tothom amb una decisió hàbil, que ningú no s’esperava. És clar, tothom pensava que avisaria la tutora del grup, o el cap d’estudis, o fins i tot la directora, i que el panorama seria d’allò més complicat. A més pressió, més lluny estaríem que l’aprenent de lladregot confessés. Imagineu: se suposa que ho haurien de fer constar al seu expedient, avisarien els pares, tothom se n’assabentaria... Quin desastre! No m’agradaria gens ni mica estar a la pell del caçabolígrafs aliens, vaig pensar. Però la solució de la professora no l’hauríem imaginat mai.

 

-Mireu: la situació és molt lletja per a tothom -va dir amb certa calma la professora-. Per a mi seria molt fàcil avisar els meus superiors, i tard o d’hora se sabrà qui té el bolígraf. Però us he de dir que sou un grup molt maco, que la Gabriela és molt bona noia, i vull pensar que qui li hagi agafat el bolígraf n’estarà penedit i no gosa dir res per por a les represàlies. Per tant, farem el que diré a continuació: poseu-vos tots dempeus, en filera, davant meu, tanqueu els ulls, i jo miraré les butxaques. Quan trobi el bolígraf, ningú de vosaltres sabrà qui n’ha estat el responsable. Després, ja actuaré com cregui convenient.

 

Magistral! La Peronella, de qui havia comentat que trobava a faltar una mica més d’empatia, s’havia empescat una solució eficaç i alleujadora per a tothom. El furt quedaria en privat, ningú se n’assabentaria i, a sobre, com que ningú no sabria qui l’havia agafat, tots ens estalviaríem els típics comentaris i les tafaneries, que mai no resolen res i ho enreden tot.

Dit i fet. Tots ens vam posar en filera, com uns xais espantats. El silenci es podia tallar amb un ganivet. Sepulcral. Com quan un futbolista de l’equip de casa està a punt de llançar un penal decisiu a l’últim minut. Aquells segons, o minuts, que la Peronella anava palpant les butxaques de tots es van fer eterns. Crec que tots volíem que s’acabessin el més aviat possible. Quins nervis!

 

-Bé, podeu obrir els ulls. Ja he pogut recuperar el bolígraf-, va afirmar amb circumspecció i un mig somriure de clara satisfacció.

 

A l’aula es va sentir un “oooooh” generalitzat, mescla de sorpresa, mescla d’alleujament, mescla de joia... El rostre d’alegria i d’emoció de la Gabriela no l’oblidaré mai. Em va arribar tant al cor que m’hi hauria llançat a abraçar-la i li hauria fet... li hauria fet... petons! Sí, era el que em sortia del cor! S’estava confirmant el meu enamorament? Jo sentia la seva alegria com si fos meva, igual com havia assumit la seva tristor com si fos meva. Amor?

 

-Bé, i ara, obriu el llibre per la pàgina 57, va fer la Peronella.

 

Davant la sorpresa de tothom, la professora va continuar la classe com si res no hagués passat. “El misteri del bolígraf de Veneçuela” s’havia resolt, però a mitges, almenys per a mi, que m’agrada arribar al final de tot. La Gabriela va recuperar els sentiments de Veneçuela en forma de bolígraf regalat per la seva cosina, el responsable havia tornat el botí (o havia deixat que la professora el recuperés) i la resta de la classe va evitar càstigs previsibles, com allargar la jornada fins que en sortís el culpable, o una amonestació general, o el típic sermó de la directora... 

Però bé, crec que tothom es quedava amb el dubte o les ganes de saber qui havia estat el pillastre. En el meu cas, de debò, no era per refregar-li-ho per la cara, res més lluny d’això, sinó per simple curiositat de qui vol acabar de saber-ho tot, d’investigar-ho tot, de descobrir-ho tot.

La classe va acabar-se amb normalitat. La Peronella va marxar, i tots ens vam quedar pensant que potser al final del dia, o l’endemà, parlaria amb qui hagués de parlar, i ens n’acabaríem assabentant de tot. Però van anar passant els dies, les setmanes, van arribar les vacances de Nadal, i no se’n va parlar més.

Tanmateix, l’últim dia del curs, quan crec que ningú pensava ja en l’episodi del bolígraf de Veneçuela, i la Gabriela i jo (que ja ens havíem fet algun petonet a la galta) i la resta de companys estàvem fent el clàssic pica-pica amb els professors, va sorgir l’oportunitat que esperava. La professora Peronella, que s’havia guanyat el cor dels estudiants en el cèlebre episodi, va situar-se al meu costat de forma atzarosa, simplement perquè uns canapès li agradaven molt, i a mi també. Aleshores, tot decidit, li vaig xiuxiuejar, gairebé a cau d’orella:

 

-Professora, la felicito per la manera com va resoldre el cas del bolígraf de Veneçuela, a l’inici del curs. Si no vol no m’ho digui, però... per què finalment no va castigar ningú?

 

La Peronella em va mirar als ulls. Jo em vaig empassar molta saliva, pensant que potser hauria ficat la pota i em cauria un zasca en forma de crítica per una pregunta potser inoportuna. Però la meva capacitat de sorpresa encara no s’havia completat:

 

-Doncs, fill meu, no vaig castigar ningú perquè ni jo mateixa sé qui va agafar el bolígraf de la Gabriela. Us vaig dir que volia resoldre el cas en privat, sense que ningú prengués mal. I quan vosaltres vau tancar els ulls, jo també els vaig tancar. Vaig trobar el bolígraf en una butxaca, que no sé, ni mai sabré, ni volia saber, de qui era. 

 

“El misteri del bolígraf de Veneçuela”, doncs, estava resolt. O no?